A l’estiu, si passeges per les vores del port, sovint has observat que les seves aigües són d’un color verd intens o bé marró? "Quanta porqueria!", dius. No és ben bé això. T’ho explicaré.

Fig. 1. Descoloració verda a la platja de Sant Pol (Costa Brava) deguda a la dinoflagel.lada Alexandrium taylori (foto de Jordi Camp).	Fig. 2. Aspecte de la dinoflagel.lada Alexandrium taylori observada amb microscopi óptic (foto d’Esther Garcés).

Durant els mesos càlids, l’augment de les hores de llum i l’increment de la temperatura desperten tota una sèrie de petits organismes del plàncton que acaben de sortir de les fortes condicions de l’hivern. Els organismes als que em refereixo són petites algues microscòpiques, dotades de pigment i per tant fotosintètiques que reben el nom de fitoplàncton (fito: planta, i per tant que fa la fotosíntesi; plàncton: que es deixen transportar per l’aigua). A l’estiu, en determinades situacions com són les de calma perllongada i en aigües on les concentracions de nutrients són elevades (com poden ser ports, badies i prop de les desembocadures dels rius), aquestes algues créixen en tal nombre que donen a l’aigua la coloració pròpia del seu pigment. Són les proliferacions o descoloracions algals (figs. 1 i 2) malanomenades marees roges. Malanomenades perquè per començar de marea no en tenen res, és a dir, no tenen a veure amb els canvis en l’alçada del nivell del mar; i per acabar, no tenen per què ser roges, poden ser verdes, marronoses, ataronjades, grogoses... El color dependrà del pigment dominant corresponent a l’alga que proliferi.

Si agaféssim unes gotetes d’aquesta aigua de mar i l'observéssim al microscopi veuríem una munió de petits organismes. N´hi ha de moltes formes i mides, i... n´hi ha molts que es mouen! Els uns estan quiets aïllats o formant cadenes, altres repten lentament pel fons, ara en veig un movent-se activament, donant voltes, i uns altres que donen les voltes sobre ells mateixos... òndia! I si m´hi fixo més encara n’hi ha d’altres molt i molt menuts que també es mouen. És ben entretingut!

Totes aquestes algues de mides i formes diferents, amb o sense moviment es poden classificar en 3 grans grups. Les que no es mouen o tenen un moviment molt limitat són les diatomees (fig. 3). Les dinoflagel.lades (fig. 4) són les que es mouen tant activament, i les més petites les anomenem nanoflagel.lades.

Fig. 3. Aspecte d’una comunitat de diatomees observada amb microscopi òptic (foto de Magda Vila).	Fig. 4. Aspecte de la dinoflagel.lada Gyrodinium corsicum observada amb microscopi electronic d’escandellatge (foto de Maximino Delgado).

Has dit vegetals que es mouen? Sí, els observadors de la natura expliquen que és molt més complexe del que sembla a primera vista. Però això ja és un altre tema (Annex). Ara que ja coneixem els protagonistes de la història, millor que no perdem el fil.

Què són els HAB ("harmful algal blooms" o bé proliferacions algals nocives)?
Algunes d’aquestes algues, majoritàriament del grup de les dinoflagel.lades, presenten una sèrie de compostos químics al seu interior que poden ser tòxics per a l´home (fig. 5). Però tranquils, per verda, vermella o groga que sigui l’aigua us hi podeu banyar. El dany és indirecte, a través del consum de marisc. Cooomm?, preguntareu. Els musclos, cloïses, navalles i altres s’alimenten de fitoplancton filtrant molts litres d’aigua de mar al dia i retenint les petites alguetes al seu interior per ser digerides. Si dins del fitoplàncton que ingereixen n’hi ha de tòxic, aquest no afectarà al marisc, però s’anirà acumulant al seu interior...i quan sigui ingerit per l’home sí que el podrà afectar. Els efectes sobre l’home poden ser diversos segons l’especie de fitoplàncton responsable de la toxicitat. Les més greus tenen efectes paralitzants, altres són diarreiques, altres neurotòxiques... Però no cal patir, el marisc que es troba al mercat ha passat una sèrie de controls per assegurar l’absència d’aquestes toxines. Per això és legalment prohibit el fet d’extreure musclos de les roques, navalles de la sorra, i altres bivalbes ja sigui per a la venda o per al consum propi. Ah! I això per clara i transparent que sigui l’aigua! Algunes algues presenten unes toxines tan potents que amb molt poques cèl.lules (tan poques que no donen cap pigmentació a l’aigua) ja poden produir els efectes nocius (fig. 6).

Fig. 5. Centenars de peixos morts (Sparus aurata) en basses d’aqüicultura degut a la dinoflagel.lada Gyrodinium corsicum (foto de Jordi Camp).	Fig. 6. Aspecte de la dinoflagel.lada Alexandrium catenella observada amb microscopi òptic. Produeix paràlisi en humans si es consumeix marisc contaminat per aquesta espècie (foto de Magda Vila).

Annex
Has dit vegetals que es mouen? Sí, els observadors de la natura expliquen que és molt més complex del que sembla a primera vista. Deixeu-me que us faci una comparació que tot i que d’entrada sembla absurda, no ho és. Si bé davant d’un gos i un arbre ningú no té cap dubte de quin és l’animal i quin el vegatal, no passa el mateix en molts organismes marins. Així, al mar ens trobem, p. ex. coralls, que tot i no desplaçar-se i tenir aspecte de planta, són animals. Les esponges, anèmones, tomàquets de mar, en serien casos semblants. Per altra banda hi ha algues microscòpiques del fitoplancton que tot i fer la fotosíntesi (propi dels vegetals) es mouen (propi dels animals). D’altres, a més d’obtenir la seva font d’alimentació a través de la fotosíntesi (caràcter vegetal), també menjen altres petits organismes (caràcter animal). I així podríem continuar i continuar... Els científics encara tenen pendents moltes picabaralles fins que no s’aclareixi aquest batibull, si s’aclareix algun dia.