El tipus de plàstic condiciona quins organismes marins el colonitzen i el seu potencial de dispersió

Els residus plàstics que arriben al mar no només contaminen, sinó que també poden convertir-se en hàbitats mòbils per a nombrosos organismes. Una recerca recent, fruit de la col·laboració entre l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat de Catània, mostra que no tots els plàstics tenen el mateix paper en aquest procés: les seves característiques físiques condicionen quins organismes els colonitzen i poden influir en la seva capacitat de dispersió pel Mediterrani.

L’estudi, publicat recentment a la revista Journal of Hazardous Materials Advances, analitza com diferents tipus de materials plàstics recol·lectats a la costa de Barcelona són colonitzats per diferents organismes. Els resultats mostren que les característiques del residu tenen un paper important a l’hora de determinar quina comunitat s’hi estableix. Els plàstics rígids, per exemple, presentaven una diversitat d’organismes més elevada que els films.

Una de les associacions més destacades es va observar en els plàstics escumats, com el porexpan, utilitzat comunament en caixes de transport i embalatges industrials. En concret, l’equip científic va veure que els espiròrbids, uns petits cucs poliquets que construeixen tubs calcaris adherits a les superfícies, apareixien amb més freqüència en aquests materials de gran flotabilitat.

“Com que poden mantenir-se a la superfície durant períodes prolongats, actuen com a hàbitats mòbils i poden transportar organismes a grans distàncies. Això és especialment important per a espècies que tenen una fase larvària curta i una capacitat de dispersió molt limitada”, destaca Gabriel Sonoda, investigador predoctoral de l'ICM-CSIC i autor principal de l'estudi. 

Sonoda assenyala també que els espiròrbids són molt difícils de diferenciar a ull nu, per això, sovint no s’identifica fins al nivell d’espècie en els estudis sobre residus marins. Per resoldre aquestes limitacions i conèixer millor quines espècies colonitzen els plàstics, l’equip està combinant anàlisis morfològiques i moleculars, una línia de treball encara en curs que permetrà afinar-ne la identificació taxonòmica.

Plàstics que es converteixen en vehicles de dispersió

Aquest fenomen, conegut com a rafting o dispersió sobre objectes flotants, permet que organismes amb una capacitat de moviment limitada arribin potencialment a zones allunyades. Aquest procés és especialment rellevant quan es tracta d’espècies no autòctones, ja que pot ajudar-les a superar barreres que difícilment travessarien de manera natural.

“Hem identificat per primera vegada tres espècies de briozous que no s’havien documentat fins ara colonitzant residus plàstics. També hem detectat tres espècies no autòctones, entre les quals està el briozou Watersipora subtorquata, considerat invasor i associat a impactes ecològics i econòmics en diferents regions temperades i tropicals del món", apunta Blanca Figuerola, investigadora de l'ICM-CSIC i autora principal de l'estudi.

Aquesta espècie forma colònies denses que poden recobrir tant substrats naturals com estructures artificials i competir amb els invertebrats autòctons per l’espai. A més, pot créixer fins i tot sobre superfícies tractades amb pintures destinades a evitar que els organismes s’adhereixin als cascs dels vaixells, fet que li pot donar un avantatge respecte d’altres espècies. Les seves colònies també poden actuar com a superfície d’assentament per a altres organismes, incloses espècies no autòctones. 

Tot això posa de manifest la importància d’identificar els organismes fins al nivell d’espècie, ja que algunes espècies no autòctones podrien passar desapercebudes si el monitoratge es limita a grups taxonòmics més amplis", 

Segons Figuerola, experta en briozous, tot i que la presència d'una espècie no autòctona sobre un fragment de plàstic no implica necessàriament que es produeixi una invasió ecològica, el transport sobre aquests residus pot afavorir que l’organisme arribi a una nova zona i, si hi troba unes condicions adequades, s’hi estableixi i es reprodueixi. Això no significa que l’espècie s’hagi d’expandir necessàriament o generar impactes ecològics, però sí que pot augmentar les oportunitats d’introducció i establiment d’espècies no autòctones. Aquest risc pot ser especialment rellevant en zones costaneres molt transformades, on els residus plàstics són abundants i poden facilitar la dispersió d’organismes cap a nous hàbitats.

Repensar com es monitora la brossa marina 

Els resultats posen de manifest que, per determinar l’impacte ecològic de la contaminació per plàstics, no n’hi ha prou amb saber quanta brossa hi ha al mar. També cal conèixer les característiques dels residus i identificar amb més precisió els organismes que els colonitzen.

"Cal que els programes de monitoratge ambiental integrin l'anàlisi de les propietats físiques dels residus, com la textura, el tipus de polímer o la flotabilitat, ja que aquestes característiques poden ajudar a determinar-ne el potencial com a vectors biològics”, assenyala Anna Sanchez-Vidal, professora i investigadora de la Universitat de Barcelona i coautora de l'estudi. 

Aquesta perspectiva permetria identificar quins tipus de residus comporten un risc potencial més elevat per a la dispersió d’organismes i afinar les estratègies de prevenció i gestió de la contaminació marina.

Amb tot, la investigació dona continuïtat a una línia de treball iniciada per Figuerola i Sánchez-Vidal per entendre fins a quin punt els plàstics poden modificar la connectivitat entre les comunitats marines. En un estudi anterior, l’equip ja havia alertat que els residus plàstics poden actuar com a vectors potencials de dispersió d’organismes marins. El nou treball fa un pas més i mostra que aquest potencial no és igual per a tots els residus, sinó que depèn de característiques com el tipus de plàstic, la forma o la flotabilitat. 

Actualment, l'equip està desenvolupant experiments controlats en entorns portuaris, ja que aquests espais actuen sovint com a punts d’entrada d’espècies no autòctones i concentren nombrosos substrats artificials on els organismes es poden establir. Paral·lelament, aplica eines de genètica de poblacions per determinar l’origen de les espècies viatgeres i avaluar amb més precisió el risc de dispersió associat als diferents tipus de plàstic.