És la conclusió principal d’un estudi de l’ICM-CSIC i l’IQF-CSIC que ha quantificat per primera vegada l’emissió global d’un gas de sofre produït per la vida marina i la seva contribució a formar partícules i núvols a l’aire.
Un equip d’investigació de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) i l’Institut de Química Física Blas Cabrera (IQF-CSIC) ha quantificat per primera vegada l’emissió marina global de metanotiol, un gas de sofre produït per la vida marina, i la seva contribució a formar partícules i núvols a l’aire amb efectes refrigerants per al clima. L’estudi s’ha publicat aquesta setmana a la revista Science Advances i revela que l’oceà emet sofre i refreda el clima més del que s’esperava.
Fa gairebé 40 anys es va proposar una de les hipòtesis més innovadores sobre el paper de l’oceà en la regulació del clima de la Terra. Aquesta hipòtesi suggeria que el plàncton microscòpic que viu a la superfície dels mars produeix sofre en forma de gas que, un cop a l’atmosfera, s’oxida i forma petites partícules anomenades aerosols. Els aerosols reflecteixen una part de la radiació solar de tornada a l’espai i, per tant, disminueixen l’escalfament de la Terra, amb un efecte oposat al dels coneguts gasos d’efecte hivernacle. L’efecte refrigerant dels aerosols es magnifica perquè aquestes partícules són essencials per a la condensació de gotes d’aigua i la formació de núvols òpticament densos. Els núvols són l’element climàtic amb major capacitat refrigerant.
Un nou component de l’olor del mar
El nou descobriment amplia l’impacte climàtic del sofre marí, perquè hi afegeix un compost que fins ara havia passat desapercebut.
“Fins ara consideràvem que els oceans emetien sofre a l’atmosfera únicament en forma de dimetilsulfur, un residu del plàncton que és el principal responsable de l’olor tan evocadora del marisc”, afirma Martí Galí, investigador de l’ICM-CSIC i un dels autors principals del treball.
“Avui, gràcies a l’evolució dels instruments de mesura, sabem que també emeten metanotiol, i hem trobat la manera de quantificar, a escala global, on, quan i en quina quantitat es produeix aquesta emissió”, afegeix Charel Wohl, un altre dels autors principals, que durant l’estudi treballava a l’ICM-CSIC i actualment és a la University of East Anglia, al Regne Unit (COAS).
Per aconseguir-ho, els investigadors han recopilat totes les mesures disponibles d’aquest nou compost, hi han afegit les que havien realitzat a l’Oceà Antàrtic i la costa mediterrània, i les han relacionat estadísticament amb dades de temperatura obtingudes per satèl·lit. Això els ha permès concloure que, anualment i de mitjana global, el metanotiol incrementa un 25% les emissions marines de sofre conegudes.
“Pot semblar poc, però el metanotiol és més eficient en oxidar-se i formar aerosols que el dimetilsulfur i, per tant, el seu impacte climàtic es veu amplificat”, comenta Julián Villamayor, investigador de l’IQF-CSIC i també autor principal de l’estudi.
Un nou actor climàtic
L’equip investigador ha incorporat les emissions marines de metanotiol a un model climàtic d’última generació per avaluar els seus efectes en el balanç de radiació del planeta.
“Els impactes són molt més visibles a l’hemisferi sud, on hi ha menys continents i menys activitat humana, i la presència de sofre provinent de la crema de combustibles fòssils és menor. És aquí on l’estudi ens mostra com era la influència de l’oceà en el clima abans de la Revolució Industrial”, explica Alfonso Saiz-López, de l’IQF-CSIC, un dels coordinadors del treball i responsable de la modelització.
Considerar el metanotiol en el model climàtic implica augmentar entre un 30% i un 70% la formació d’aerosols de sofre sobre l’Oceà Antàrtic, fet que disminueix la radiació solar incident a l’estiu en una quantitat entre 0,3 i 1,5 W/m².
“Els models climàtics actuals sobreestimen enormement la radiació solar que sabem que arriba realment a l’Oceà Antàrtic, sobretot perquè no són capaços de simular correctament els núvols. Incorporar aquesta nova emissió de sofre permetrà acostar una mica més el model a la realitat”, afirma Rafel Simó, de l’ICM-CSIC i l’altre coordinador del treball.
L’estudi és una prova més que els oceans no només capturen i distribueixen la calor del sol, i absorbeixen part del diòxid de carboni que els humans llancem a l’atmosfera, sinó que també produeixen gasos i partícules amb efectes climàtics immediats. Tot i això, assenyalen els científics, la dimensió de l’impacte de l’activitat humana és tan gran que el planeta s’escalfa i continuarà escalfant-se si no s’hi posa remei.