Els detalls es recullen en un article liderat per l’ICM-CSIC que és clau per entendre com neixen i evolucionen les falles actives i té implicacions rellevants per a la comprensió dels riscos sísmics amagats en aquesta regió del Mediterrani occidental.
Un equip de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) ha liderat un estudi pioner publicat a la revista Tectonics que identifica i descriu per primer cop amb gran detall un sistema de falles incipient al Mar d’Alborán, situat entre el sud de la península Ibèrica i el nord d’Àfrica. La troballa aporta noves claus per entendre com neixen i evolucionen les falles actives i té implicacions rellevants per a la comprensió dels riscos sísmics amagats en aquesta regió del Mediterrani occidental.
L’article, titulat “Characterizing an Incipient Fault System: Insights From the Morphometric Analysis of the North‐South Faults (Alboran Sea)”, analitza l’estructura i la morfologia d’un conjunt d’escarpaments submarins a uns 60 km al sud-oest d’Almeria i relacionats amb el sistema de falles Nord-Sud, un sistema en les primeres etapes del seu desenvolupament. A partir de dades batimètriques d’alta resolució adquirides amb un vehicle submarí autònom (AUV) i la seva anàlisi geomorfològica i estructural, l’equip ha pogut reconstruir les primeres fases del seu creixement, un procés que fins ara s’havia observat molt poques vegades en entorns marins.
Un laboratori natural
El Mar d’Alborán és una zona tectònicament complexa, on interactuen les plaques Euroasiàtica i Africana. Tot i que la seva activitat sísmica és moderada, la regió mostra signes de deformació activa. Segons l’estudi, l’equip de l’ICM-CSIC ha identificat petits escarpaments submarins, alineaments estructurals i deformacions locals al fons marí que suggereixen la presència d’un sistema tectònic en els primers estadis de la seva formació i evolució.
“És com observar el moment en què una zona es comença a deformar per, amb el temps, convertir-se en una falla capaç de generar grans terratrèmols que podrien produir danys a les zones properes”, explica Ariadna Canari (ICM-CSIC), autora principal del treball. “Aquesta fase és molt difícil de detectar, ja que en geologia els processos actuen a escales de milers a milions d’anys, i per això aquest estudi ens proporciona informació clau sobre com creixen i s’organitzen les falles dins de l’escorça terrestre.”
Per a aconseguir aquest nivell de detall, l’equip ha utilitzat dades de molt alta resolució. “Les dades obtingudes mitjançant un AUV han permès realitzar un anàlisi morfotectònic del fons marí amb una resolució d’escala mètrica, excepcional en entorns marins, i equiparable als estudis topogràfics terrestres”, destaca Sara Martínez-Loriente (ICM-CSIC), coautora de l’estudi.
“És una eina de gran valor per a estudiar sistemes de falles actius en llocs on les observacions directes són impossibles”.
Els resultats mostren que la falla encara no està plenament desenvolupada, però ja presenta signes d’activitat. Segons el treball, aquest sistema podria haver originat un terratrèmol el 1910 que va causar danys a la població d’Adra (Almeria) i es va notar a tot el sud-est de la Península Ibérica.
A banda, les dades obtingudes permeten inferir la direcció dels esforços tectònics i la possible evolució futura del sistema, que podria arribar a tenir un paper rellevant en la dinàmica del Mar d’Alborán si acabés formant part, com planteja l’equip científic, de la Falla d’Al-Idrissi, que va causar el terratrèmol de magnitud 6,4 del 2016, ocasionant danys importants al nord del Marroc.
Riscos amagats i implicacions per a la gestió
Tot i que el Mar d’Alborán no és considerat una regió d’alt risc sísmic, el descobriment d’aquest sistema incipient indica que hi pot haver fonts de sismicitat encara no identificades. Tal com assenyala Hector Perea (ICM-CSIC), coautor de l’estudi:
“Moltes àrees costaneres caracteritzades per una deformació lenta, com el Mediterrani occidental o el mar d’Alborán, es consideren segures perquè no hi ha evidències de grans terratrèmols al registre històric o instrumental. No obstant, en aquestes zones pot haver-hi falles que desconeixem i que podrien generar grans terratrèmols amb magnituds superiors a 6 cada milers d’anys, com seria el cas de les falles Nord-Sud.”
Per tant, afegeix l’investigador, “identificar la seva presència i determinar les seves característiques sísmiques pot significar una millora substancial en la quantificació de la percepció que tenim d’aquest perill, així com de la possibilitat que es puguin generar tsunamis associats.”
Aquestes observacions reforcen la necessitat de mantenir la recerca geològica al Mar d’Alborán i d’integrar aquesta informació en els plans de gestió del risc sísmic i d’ordenació costanera.
“Entendre com creixen i interaccionen les falles actives és essencial per anticipar possibles escenaris i millorar les estratègies de prevenció del risc”, puntualitza en aquest sentit Canari.
Amb tot, l’equip destaca la necessitat de combinar, com s’ha fet en aquesta ocasió, disciplines com la geologia marina, la geofísica i la geomorfologia, així com integrar els resultats dins de contextos geodinàmics, la qual cosa ajuda a entendre millor com és el creixement i evolució dels grans sistemes de falles i els terratrèmols que s’hi podrien generar. Una metodologia que, asseguren, podria aplicar-se a altres regions marines del món menys estudiades, com podrien ser el marge continental del sud de Califòrnia o la zona del mar Carib.
“Els resultats no només milloren el nostre coneixement sobre la geodinàmica del Mediterrani, sinó que també ens conviden a mirar sota la superfície: a reconèixer que hi ha processos lents però constants que transformen el planeta i que hem d’aprendre a conviure amb ells de manera informada i segura.”, conclouen les expertes i l’expert.