Els detalls es recullen en un estudi liderat per l’ICM-CSIC que desvela l’existència d’un flux subterrani contaminant del qual no es tenia constància fins ara, però que podria tenir implicacions ambientals importants.
Un equip científic liderat per l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) ha identificat una nova i fins ara ignorada font de mercuri al Mar Menor (Regió de Múrcia, Espanya): l’aigua subterrània que flueix sota la superfície i allibera aquest metall i la seva forma més tòxica, el metilmercuri, en nivells comparables als de la deposició atmosfèrica i molt superiors als del riu Albujón, l’únic curs permanent que desemboca a la llacuna.
El descobriment, publicat a la revista Environmental Science & Technology, demostra que aquesta descàrrega subterrània d’aigua no només transporta mercuri, sinó que, a més, en arribar a la zona costanera crea les condicions adequades per a la formació de metilmercuri, un compost que s’acumula i es biomagnifica en els peixos i que pot afectar tant la salut dels ecosistemes com la salut humana.
«El que passa sota la superfície pot ser tan decisiu com allò que veiem», explica Céline Lavergne, investigadora de l’ICM-CSIC i autora principal de l’estudi. «El flux d’aigua subterrània funciona com una connexió invisible que transporta contaminants, nutrients i microorganismes de la terra cap als ecosistemes costaners. Els nostres resultats mostren que, per protegir el Mar Menor, també cal mirar sota terra».
Una font invisible però significativa
L’equip científic va quantificar per primera vegada els fluxos de mercuri i metilmercuri que entren al Mar Menor a través de l’aigua subterrània. Els resultats són contundents: aquesta via aporta aproximadament 1 kg de mercuri a l’any, una quantitat equivalent a la que arriba des de l’atmosfera i unes 70 vegades superior a la que aporta el riu Albujón.
També van descobrir que bona part d’aquest mercuri va ser emès en el passat. Es tracta del que els científics anomenen “mercuri heretat”: residus acumulats durant dècades als sediments per l’activitat minera i agrícola de la zona, que ara s’estan alliberant novament a l’aigua pel flux subterrani.
«Una part important del mercuri que hem mesurat prové d’activitats que es van dur a terme en el passat. És un llegat ambiental que continua actiu dècades després», assenyala Andrea G. Bravo, coautora de l’estudi i investigadora de l’ICM-CSIC. «Això demostra que, fins i tot si es redueixen les emissions actuals, els contaminants emmagatzemats als sediments poden continuar alliberant-se durant molt de temps».
La formació del metilmercuri
L’estudi revela que la barreja entre l’aigua subterrània i la marina a les zones costaneres de la llacuna crea les condicions ideals perquè el mercuri es transformi en metilmercuri. Aquestes àrees presenten baixos nivells d’oxigen i una alta concentració de matèria orgànica, fet que afavoreix l’activitat dels microorganismes capaços de dur a terme aquesta conversió.
«Hem detectat concentracions elevades de metilmercuri a les aigües properes a la costa», explica Lavergne. «Això significa que les zones on l’aigua subterrània aflora al mar poden ser veritables punts calents de producció de metilmercuri».
Tot i que els nivells actuals de mercuri a l’aigua del Mar Menor no són preocupants, l’equip adverteix que el procés podria intensificar-se amb l’augment de la temperatura i la desoxigenació de l’aigua, efectes associats al canvi climàtic que agreugen la vulnerabilitat de les llacunes costaneres mediterrànies. L’augment de metilmercuri a les aigües del Mar Menor podria comportar un augment d’aquest contaminant a les xarxes tròfiques.
Reavaluar les rutes de contaminació
El treball de l’ICM-CSIC millora la manera d’entendre com arriba el mercuri al Mar Menor i a altres ecosistemes similars. Fins ara, les estratègies de conservació s’havien centrat en les fonts visibles —l’atmosfera i els rius—, però la investigació demostra que la descàrrega subterrània d’aigua (Submarine Groundwater Discharge, SGD) és també una via clau d’entrada de contaminants.
«Els nostres resultats milloren el coneixement actual i obren una nova línia de recerca que mostra que el mercuri arriba al mar per més fonts de les que s’havien considerat fins ara, com eren l’aire o els rius», explica Bravo. «L’aigua subterrània, a més de ser un canal de connexió de contaminants entre la terra i el mar, segons la seva composició, pot ser un lloc on es produeixin transformacions d’aquest mercuri, especialment del metilmercuri».
L’equip científic subratlla que aquest fenomen no és exclusiu del Mar Menor: es produeix en nombrosos ecosistemes costaners d’arreu del món, cosa que podria tenir implicacions globals per a la gestió ambiental i la seguretat alimentària.
Per això, l’equip demana incorporar l’estudi de les aigües subterrànies a les polítiques de protecció costanera i a la Convenció de Minamata, el tractat internacional que busca reduir les emissions i els impactes del mercuri.
«Necessitem una visió més integral que tingui en compte també les rutes invisibles de contaminació», conclou Lavergne. «La història del mercuri al Mar Menor demostra que els impactes del passat continuen presents, i només podrem protegir eficaçment els nostres ecosistemes si entenem tots els camins que recorren els contaminants, visibles i ocults».