A l’ “A Fons” d’aquest mes us parlem d’una espècie especialment enigmàtica, la “medusa immortal”, una de les protagonistes de l’exposició “Animals Invisibles”, que es pot visitar fins a finals d’any al Museu de Ciències Naturals de Barcelona.
Hi ha éssers capaços de desafiar totes les lleis de la naturalesa. Criatures reals que, malgrat la seva existència científica demostrada, semblen més pròpies del món del mite o de la fantasia. Una d’elles és la Turritopsis dohrnii, més coneguda com “la medusa immortal”. Aquesta espècie és l’eix d’una de les peces més enigmàtiques i evocadores de l’exposició “Animals Invisibles”, que ha comptat amb la participació i assessoria científica de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) i es pot visitar al Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB) fins al 2026.
Però la medusa immortal no és només una curiositat biològica. És una finestra a les preguntes més profundes de la ciència i de l'existència: és possible vèncer l’envelliment? Pot la biologia reescriure les regles de la vida i la mort? Aquesta espècie, gairebé imperceptible a simple vista amb els seus 4-5 mm de diàmetre, amaga una capacitat fascinant: quan arriba a l’estat adult i ha completat el seu cicle reproductiu, és capaç de poder tornar enrere, literalment, convertint-se de nou en pòlip —la fase prèvia en el desenvolupament ontogenètic— en un procés de rejoveniment cel·lular. Si aquest mecanisme es pogués donar de manera indefinida, Turritopsis dohrnii no moriria mai de forma natural, el que li ha valgut l’epítet d’immortal”. Tot i això, quan l’entenem com a espècie dins un ecosistema, està exposada a la mort per depredadors, infeccions, etc.
Aquestes capacitats regeneratives van despertar l’interès de Maria Pascual Torner, investigadora de l’ICM-CSIC i creadora de l’obra dedicada a aquesta espècie dins l’exposició, que l’any 2022 va publicar el genoma complet de Turritopsis dohrnii, una fita clau que va impulsar una nova línia de recerca centrada en els mecanismes cel·lulars del rejoveniment. L’estudi, publicat a la revista PNAS, es pot consultar aquí.
“El més fascinant d’aquesta medusa és la seva capacitat per a rejovenir, portant la plasticitat biològica a l’extrem de poder fer marxa enrere en el seu temps biològic”, explica Pascual-Torner.
“Ella ens desafia el concepte que coneixíem fins ara d’envelliment inexorable”, afegeix la investigadora, que ha volgut reflectir aquest enigma a través d’un conjunt de fotografies i composicions visuals que mostren el cicle vital de la medusa en diferents estadis, tot creant una instal·lació que oscil·la entre la fragilitat i la persistència, la ciència i el símbol.
La peça forma part del bloc "Vida" de l'exposició “Animals Invisibles”, que combina art, ciència i narrativa per explorar aquelles formes de vida que, tot i ser reals, ens passen desapercebudes: pel seu hàbitat inaccessible, per la seva mida minúscula o per la nostra ignorància col·lectiva. La Turritopsis dohrnii és un paradigma d’aquesta invisibilitat biològica. Ha estat identificada en aigües del Pacífic, de l’Atlàntic i del Mediterrani (d’on és originària), però la seva observació en estat natural és gairebé impossible, i només en laboratoris especialitzats s’ha pogut estudiar el seu procés regeneratiu en profunditat.
“El més impressionant d’aquest fenomen és que la reprogramació cel·lular que porta al rejoveniment es pugui organitzar dins un sistema complex com és l’individu”, remarca Pascual-Torner. Aquesta capacitat ha despertat l’interès de la comunitat científica internacional, que estudia la seva biologia amb l’esperança de trobar claus per entendre l’envelliment humà, i combatre malalties associades a aquest com la malaltia d’Alzehimer i el càncer, o desenvolupar noves teràpies cel·lulars.
Tanmateix, l’obra no busca només meravellar des de la perspectiva científica. La seva aproximació és també simbòlica i poètica, ja que aquesta medusa pot rejovenir, i al mateix temps és vulnerable. Com tot ésser viu, necessita un ecosistema per viure que, alhora, l’exposa a la mort extrínseca. Per molt que conegui el secret de l’eterna joventut, ens recorda que vida i mort són dues cares de la mateixa realitat, és a dir, una no existeix sense l’altra.
En un entorn immersiu, envoltat de figures gegants de calamar, cranis prehistòrics i criatures mitològiques, la petita Turritopsis dohrnii adquireix una presència inesperada. La seva immortalitat silenciosa, representada amb sensibilitat artística i rigor científic, funciona com un recordatori: no tot el que és rellevant és visible, ni tot el que sembla insignificant ho és. L’exposició “Animals Invisibles”, i especialment la peça de Pascual-Torner, encarna la vocació de l’ICM-CSIC per fer emergir aquestes formes de vida que la nostra mirada sovint oblida, però que contenen respostes fonamentals sobre nosaltres mateixos.
“L’oceà està ple de vida que encara no coneixem, de la que podríem aprendre tant, i malauradament moltes d’aquestes espècies podrien desaparèixer abans que les descobrim”, alerta Pascual-Torner. La Turritopsis dohrnii és un exemple extrem d’adaptació i persistència, però també un crit d’atenció sobre la fragilitat dels ecosistemes marins.
Des de l’ICM-CSIC, la seva presència en aquesta mostra multidisciplinària no només amplia els límits de la cultura científica, sinó que consolida una aposta clara per la intersecció entre ciència, art i consciència col·lectiva.
Potser no podem rejovenir com aquesta medusa, però sí que podem aspirar a comprendre millor el nostre món invisible. I fer-lo visible per a tothom.