Segons un nou estudi, el plàstic que es fa servir per als plats, gots i coberts d'un sol ús no és més sensible a la fotodegradació al mar, i tampoc és ingerit de manera preferent pels microorganismes capaços de degradar el plàstic.
Un nou estudi liderat per l'Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona en què també ha participat el Instituto de Investigaciones Mariñas (IIM-CSIC) de Vigo ha revelat que el plàstic PLA, d'origen biològic i biodegradable, no es degrada al medi marí més ràpidament que els plàstics que provenen del petroli, com és el cas del poliespan, el polietilè o el poliestirè.
El plàstic PLA es fa servir per produir, entre d'altres, gots, plats i coberts d'un sol ús. Estudis anteriors havien provat que aquest tipus de plàstic no es biodegrada a menys de 60 °C, unes condicions que no es donen a l'oceà, si bé els experts esperaven que fos més sensible a la fotodegradació –provocada per la llum solar- i que els productes resultants d’aquesta degradació fossin més fàcils de degradar pels bacteris marins, però no és així.
"Que el plàstic sigui biodegradable no vol dir que es degradi en qualsevol condició. Per exemple, el plàstic compostable necessita temperatures de més de 50 °C per ser biodegradat, i això no passa ni a l'oceà ni a molts altres entorns naturals", explica Cristina Romera-Castillo, investigadora de l'ICM-CSIC i una de les autores de l'estudi, que s’ha publicat recentment a la revista Marine Environmental Research.
El procés de degradació
Per a l'elaboració del treball, l'equip investigador va exposar diferents tipus de plàstic a les condicions de temperatura i radiació solar de l'oceà i va analitzar el carboni orgànic que alliberaven degut a la degradació. Així mateix, va mesurar la capacitat dels bacteris marins de degradar aquest carboni.
Així, van advertir que el plàstic biodegradable PLA no allibera més carboni del que allibera el plàstic derivat del petroli, i que els bacteris marins són igual o menys eficients degradant els productes de fotodegradació del PLA que, per exemple, del poliespan.
D'altra banda, els experiments al laboratori van revelar que el plàstic vell contamina molt més que el nou. En concret, els resultats mostren que el plàstic llençat al mar estaria alliberant cada any 57.000 tones de carboni orgànic dissolt, més del doble del que suggerien els estudis anteriors, realitzats amb fragments de plàstic nou.
"Això és perquè el plàstic va perdent els additius que el protegeixen de la degradació a conseqüència de l'impacte de la llum solar i l'erosió, donant lloc a una major alliberació de compostos químics a l’aigua, ja siguin del propi polímer o additius, que atorguen forma, color, flexibilitat i altres propietats al plàstic", aclareix en aquest sentit Romera Castillo.
Tot això es recull en un altre estudi publicat recentment a la revista Frontiers of Marine Science on l'equip investigador alerta de l'impacte que això pot tenir tant per a l'ecosistema marí com per al cicle de carboni. I és que, el carboni orgànic alliberat pel plàstic és el mateix que sustenta els bacteris marins, situats a la base de la cadena tròfica marina.
La bona notícia és que, segons han pogut comprovar Romera-Castillo i el seu equip, aquests bacteris són capaços de degradar alguns dels compostos alliberats pel plàstic, cosa que està ajudant a mitigar l'impacte que aquests poden tenir sobre l'ecosistema.
"Els compostos alliberats pel plàstic podrien ser resistents a la degradació i acumular-se a l'oceà, però hem vist que, almenys una part, poden ser utilitzats pels bacteris", apunta Marta Sebastián, investigadora de l'ICM-CSIC i una de les autores del treball.
De fet, de cara a futurs estudis, l’equip investigador intentarà aprofundir en aquest últim aspecte per veure si els bacteris marins es podrien fer servir per bioremediar o recuperar altres ambients contaminats per plàstic.
Aquestes investigacions s'han dut a terme en el marc dels projectes PLASMAR del Programa ComFuturo de la FGCSIC i el projecte COLPLAI del Pla Nacional de Joves Investigadors.