Va ser la biòloga nord-americana Lynn Margulis qui, a mitjans del segle XX, va situar la cooperació i, en concret, la simbiosi, en un lloc privilegiat entre els mecanismes que permeten l’evolució.
Des de finals del segle XIX es va anar consolidant la idea que la competició i la llei del més fort eren els motors principals de l’evolució. A mitjans del segle XX, amb la descoberta de l’estructura i funcionament de l‘ADN, les mutacions genètiques a l’atzar van complementar la teoria de la selecció natural de Darwin per explicar com evolucionen les espècies. Als anys 1960, la biòloga nord-americana Lynn Margulis va sacsejar aquestes teories.
En concret, Margulis va incorporar la simbiosi com a força evolutiva mitjançant el desenvolupament d’una altra teoria, la de l’endosimbiosi seriada o simbiogènesi, que algunes veus ja havien proposat, sense gaire èxit, un segle abans. Aquesta teoria recollia la selecció natural de Darwin i defensava que la cooperació i l’associació també permeten, a la vida, fer salts evolutius. La majoria dels postulats de Margulis es van demostrar certs a finals dels anys setanta, si bé la teoria de l’endosimbiosi és encara ara una gran desconeguda per a la majoria de la societat.
Un concepte rupturista
La idea que evolucionar no passa només per competir, sinó que cooperar també és una força evolutiva, va ser llavors, i és encara ara, rupturista, i serveix d’inspiració per replantejar, fins i tot, els valors i models socials, tot situant la cooperació com a motor central de canvi i millora.
En el camí cap al desenvolupament de la teoria de l’endosimbiosi seriada, Lynn Margulis va demostrar que l'origen de les cèl·lules eucariotes –és a dir, les pròpies dels animals, dels vegetals, dels fongs, dels protozous i de les algues- va ser per associació de bacteris de diferents tipus que, junts, van generar formes de vida més complexes.
La biòloga explicava que un bacteri amant del sofre i de la calor es va fusionar amb un altre bacteri que sabia nedar. Seguidament, se n’hi va incorporar un altre que respirava oxigen i, finalment, totes es van fusionar amb bacteris que feien la fotosíntesi. Aquesta fusió de quatre tipus de bacteris va generar un salt evolutiu, ja que junts podien fer allò que cadascun per separat no podia.
Els fonaments de la contribució de la Lynn a la teoria de l’evolució van aparèixer el 1967 amb la publicació d’una investigació de la Universitat de Chicago que revelava que les cèl·lules eucariotes tenen ADN també fora del nucli, i que és un ADN diferent. Aquest descobriment ja apuntava a la simbiosi entre bacteris que en algun moment van començar a viure junts.
La simbiosi i l’espècie humana
Possiblement, avui la forma de simbiosi mutualista o positiva més coneguda la trobem en l’espècie humana: l’estreta cooperació que tenim amb milions de microbis que habiten en el nostre cos, sigui a l’estómac, a la boca o a la pell, i que duen a terme tasques essencials per a la nostra salut.
El paper clau de la simbiosi amb microbis per a garantir el bon funcionament de la gran majoria d’éssers vius convida a pensar que, més que un individu, cadascú de nosaltres és una comunitat, un ecosistema que funciona i s’autoregula com ho fan altres sistemes tan complexos com la mateixa Terra. Per això, la teoria i la feina de la Lynn van contribuir també a desenvolupar el coneixement del funcionament del planeta en què vivim.
Cooperació i resiliència
A l’ICM ens interessa molt aquesta idea, ja que també entenem l’oceà com un sistema complex i autoregulat al qual algun expert s’ha referit en alguna ocasió com el ‘sistema circulatori’ de la Terra. Durant les darreres dècades, aquest ecosistema ha rebut pressions derivades de l’activitat humana i, en moltes ocasions, se n’ha recuperat amb resiliència, en part gràcies a la riquesa de variants de simbiosi, interdependència i cooperació que existeixen entre els organismes que formen part de l’ecosistema marí.
L’estudi dels ecosistemes ens inspira a descobrir i implementar formes de cooperació com la co-creació, la co-governança, el cooperativisme o l’ajuda mútua, que aporten solucions per afrontar la crisi climàtica i el canvi global. Molts experts asseguren que només d’aquesta manera serem resilients i capaços de fer els salts evolutius necessaris per superar les dinàmiques que ens estan portant a desestabilitzar el sistema que ens manté vius.