És la conclusió principal d’un nou estudi de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), que revela que la productivitat de l’oceà i l’abundància de competidors són claus per entendre la competència entre grans depredadors pelàgics.
Els grans depredadors marins, com el peix espasa, la tintorera o el solraig, no només competeixen entre ells per l’aliment, sinó que són capaços d’ajustar els seus hàbits d’alimentació en funció del menjar disponible i de la presència d’altres competidors. Així ho demostra un nou estudi liderat per l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) en col·laboració amb l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO-CSIC) de Màlaga, publicat recentment a la revista Proceedings of the Royal Society B.
Segons el treball, la productivitat pelàgica —és a dir, la quantitat d’aliment disponible a la columna d’aigua— i l’abundància de competidors a l’entorn són dos factors que influeixen en com aquestes espècies es reparteixen els recursos per poder coexistir.
“En el mar obert, on els recursos fluctuen i l’observació directa és difícil, entendre com s’organitza la competència entre depredadors que coexisteixen en un mateix lloc és essencial per predir els efectes del canvi climàtic i la sobrepesca”, explica Elena Fernández-Corredor, investigadora predoctoral de l’ICM-CSIC i primera autora de l’estudi.
Així mateix, la investigadora afegeix que els resultats del treball mostren que la competència dins de la mateixa espècie (intraespecífica) està influïda principalment per la productivitat de l’oceà, mentre que la segregació de recursos entre diferents espècies (competència interespecífica) està més afectada per l’abundància de competidors.
Per a l'elaboració de l'estudi, l’equip va analitzar mostres de tres dels principals depredadors de l’Atlàntic nord-oriental i la Mediterrània: el peix espasa (Xiphias gladius), la tintorera (Prionace glauca) i el solraig (Isurus oxyrinchus). A partir de més de 450 mostres recollides entre el 2017 i el 2019 per observadors del IEO a bord de la flota de palangre espanyola, les investigadores i investigadors van combinar anàlisis d’isòtops estables de carboni i nitrogen, que revelen la dieta dels animals durant diversos mesos, amb models espacials d’abundància, productivitat i activitat pesquera.
“La recollida de mostres del programa d’observadors a bord, que monitora des de fa dècades les captures i l’activitat pesquera en temps real, ha estat fonamental per caracteritzar les relacions entre aquests grans depredadors, les seves preses i el medi que els envolta”, apunta Salvador García-Barcelona, investigador del Centre Oceanogràfic de Màlaga i coautor de l’estudi.
Pel que fa als resultats clau, aquests mostren que el peix espasa és qui experimenta una competència més gran entre individus de la seva pròpia espècie, mentre que la tintorera i el solraig comparteixen més del 80% del seu nínxol tròfic, cosa que indica que consumeixen preses similars.
“En zones de gran productivitat, les espècies tendeixen a alimentar-se dels mateixos recursos perquè hi ha prou aliment per a tothom; en canvi, quan els recursos disminueixen, cada espècie s'especialitza més i amplia el seu rang tròfic, cercant preses diferents per evitar la competència directa”, detalla Joan Navarro, investigador de l’ICM-CSIC i coautor de l’estudi.
Segons explica Francisco Ramírez, investigador de l’ICM-CSIC i coautor de l’estudi, aquests mecanismes tenen implicacions crucials per a la conservació:
“En ecosistemes més degradats, com la Mediterrània, la reducció de recursos pot intensificar la competència i alterar l’equilibri entre espècies. Això podria afavorir depredadors més oportunistes, com el peix espasa, i desplaçar els taurons, que ja es troben en declivi.”
Els canvis en la productivitat oceànica causats pel canvi climàtic o la pressió pesquera podrien, per tant, modificar les relacions tròfiques entre els grans depredadors, afectant greument l’estabilitat dels ecosistemes marins.
“Si l’aliment disminueix, les espècies menys flexibles podrien no adaptar-se a temps. Entendre aquests mecanismes ens permet anticipar quins depredadors seran més vulnerables i dissenyar estratègies de conservació que tinguin en compte no només les espècies, sinó també les seves interaccions”, conclou Marta Coll, investigadora de l’ICM-CSIC.
La recerca forma part dels projectes COTI, finançat per la Fundació Biodiversitat del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, a través del Programa Pleamar, i cofinançat per la Unió Europea pel FEMPA (Fons Europeu Marítim, de Pesca i d’Aqüicultura), i dels projectes europeus FutureMares i Ges4SEAS, tots dos dins del programa Horitzó 2020 de la Unió Europea.