A l’“A Fons” d’aquest mes parlem de com la pesca d’arrossegament afronta una transició en un Mediterrani sotmès a fortes pressions socioambientals.
La Mediterrània occidental és avui un espai de límits ecològics, polítics i socioeconòmics. En aquest mar tan antic com humanitzat, la pesca d’arrossegament —una activitat clau en l’economia i identitat de moltes comunitats litorals catalanes— es debat entre la necessitat de continuar pescant i l’evidència que els ecosistemes no aguanten el ritme que havien sostingut en el passat. Les dades ho deixen clar, i també ho fan els experts que treballen sobre el terreny.
“Ens trobem en un moment de transició accelerada”, resumeix la investigadora de l’ICM-CSIC Marta Coll. “Les pressions sobre l’ecosistema marí han crescut tant i tan de pressa que ja no podem gestionar la pesca de manera aïllada; cal integrar-la com un component més del sistema socioeconòmic marí en un sistema ecològic fortament tensionat i canviant”.
La llista de pressions és llarga i coneguda: sobrepesca acumulada durant dècades, transport marítim en expansió constant, usos costaners intensius, contaminació d’origen terrestre i, de manera transversal, un canvi climàtic que altera la distribució i la productivitat de moltes espècies. Tot plegat conforma un escenari en què els marges per a l’error o la inacció es redueixen. Tal com recorda Coll, “quan les avaluacions de la Directiva Marc sobre l’Estratègia Marina indiquen que per molts dels paràmetres analitzats l’estat de l’ecosistema marí no arriba als llindars mínims per garantir un bon estat ambiental, això vol dir que no hi ha coixí: una mala decisió té conseqüències ràpides i difícils de revertir”.
El repte de transformar l’arrossegament
En aquest context, la pesca d’arrossegament és potser la modalitat pesquera que més tensions acumula. Per definició, arrossegar una xarxa pel fons implica impactes físics i ecològics significatius en els hàbitats bentònics. No obstant això, el debat no és tan senzill com prohibir o mantenir, sinó com transformar.
“La pregunta que ens estem plantejant actualment és quin arrossegament volem i ens podem permetre en un context d’ecosistemes fràgils, i quins incentius i eines necessitem per fer possible aquest canvi”, adverteix l’investigador de l’ICM-CSIC Miquel Ortega.
Des de 2019, la Unió Europea ha impulsat un pla de gestió amb mesures que, segons els primers indicis, comencen a donar resultats tímids: reduccions progressives dels dies de pesca, modificacions tècniques en les xarxes per millorar la selectivitat, tancaments de zones, vedes més extenses. Són accions que, segons Coll, “han estat necessàries, tot i que han arribat tard quan l’ecosistema marí està ja molt castigat”. Els estocs avaluats —encara molt pocs respecte al total d’espècies explotades— mostren una lleugera millora en comparació amb fa una dècada; però les millores s’han d’interpretar amb cautela. Els models d’estimació de biomassa tenen limitacions importants i presenten una incertesa elevada, tal com recorden els experts.
“Dir que alguns estocs estan millor no és el mateix que dir que els estocs i l’ecosistema ja estan bé, vol dir que avancem, però estem molt lluny dels nivells que poden garantir un sistema ecològic resilient a les creixents pressions al que l’estem sotmetent i que pugui adaptar-se al canvi climàtic”, explica Coll.
Les últimes avaluacions del consell científic de la UE (STECF) confirmen aquesta fragilitat. Espècies emblemàtiques com el lluç o l’escamarlà continuen en nivells de biomassa molt baixos, amb alta mortalitat pesquera i poca capacitat de recuperació. Pel que fa a les gambes —un recurs especialment sensible al Mediterrani nord-occidental— els informes de l’ICATMAR indiquen que segons la major part de les tècniques d’avaluació portades a terme la gamba blanca està en línies generals en millors condicions que la gamba rosada. Però en el cas de la gamba rosada, que és la de valor econòmic més elevat, en la majoria dels models encara es considera que es té una biomassa per sota dels objectius establerts – però amb una tendència positiva-, i una pressió pesquera per sobre dels objectius establerts -però decreixent-.
A més, alerten d’un increment dels descarts de gambes petites, per evitar sobrepassar límits màxims de captura establerts a la normativa – ja que els pescadors centren les captures comercialitzades en els segments de major mida i més valor comercial tornant a llençar al mar mortes les gambes petites per no comptabilitzar-s’ho com captures-, un factor que cal tenir en compte en un futur per evitar que es distorsioni la percepció real de l’abundància.
També existeix una percepció als ports que hi ha el risc que es torni a incrementar la comercialització no declarada d’aquesta espècie tant valuosa. A aquests canvis a les pràctiques pesqueres se suma un canvi en la composició de l’esforç pesquer: alguns vaixells de major tonatge, tradicionalment destinats a zones més profundes, en tenir limitada la seva disponibilitat de permisos de captura de gamba, han incrementat la seva activitat en fons costaners, afegint pressió sobre ecosistemes més costaners ja molt sobreexplotats.
Un futur incert
També es presenten reptes importants de caràcter socioeconòmic: la flota és envellida, li costa aconseguir i retenir els treballadors, els costos operatius - molt dependents de les fluctuacions del petroli - tenen una gran volatilitat, la viabilitat del conjunt de l’activitat és fràgil perquè depèn d’un fort sistema d’ajudes públiques i subvencions, i a més s’afronta a importants reptes de mercat com una creixent competència i canvis al consum que en molts aspectes allunyen les captures realitzades per l’arrossegament de les preferències del consumidor. Tots aquests aspectes formen part d’un panorama que preocupa a tots els ports.
Però no tot són notícies dolentes, la lleugera recuperació d’alguns estocs i l’increment dels preus de venda dels darrers anys, a més de la disminució dels costos operatius que comporta sortir menys dies al mar i un preu del petroli més baix, ha suposat un increment important del benefici els darrers tres anys per una bona part de la flota d’arrossegament catalana.
“L’ecosistema està canviant, i també el context socioeconòmic de consum i comercialització, per això és imprescindible abordar de manera decidida una transició que integri tots els factors i assumeixi que la flota continuarà canviant, l’statu quo no és una opció”, insisteix Ortega.
Per això, la transició que proposen els investigadors inclou la consolidació de pràctiques més selectives; millores en la comercialització; una aproximació ecosistèmica a la problemàtica que integri també els factors socials i territorials, i una planificació clara amb objectius coherents i consensuats amb mirada a llarg termini que eviti improvisacions cada cop que una espècie entra en estat crític, a més d’un diàleg més profund entre científics, administració i sector pesquer.
La conclusió, si n’hi pot haver una en un escenari tan complex, és que el futur de la pesca d’arrossegament mediterrània es juga en un terreny estret, però no inexistent. Les mesures actuals, malgrat les dificultats d’implementació, han obert una finestra d’oportunitat, però és curta i exigirà valentia política i corresponsabilitat col·lectiva per aprofitar-la i continua progressant.
“El Mediterrani sempre ha estat un mar de compromisos. El repte ara és construir un compromís nou: un que posi la salut dels ecosistemes al centre, i tingui objectius socioeconòmics clars i coherents amb les limitacions ecològiques existents, perquè d’això depèn tot l’altre”, conclouen Coll i Ortega.