A l’”A Fons” d’aquest mes parlem de com el despertar biològic del fitoplàncton s’enfronta als reptes de la crisi climàtica i a la transformació física del litoral.
L’oceanògrafa Sylvia Earle assegura que, amb cada alenada que fem, estem connectats al mar. No és una frase buida: la meitat de l’oxigen del planeta el genera el fitoplàncton, aquest equip microscòpic incansable que, cada primavera, protagonitza un dels fenòmens biològics més rellevants de la Terra. I és que, mentre a terra ferma la natura floreix, a l’oceà es produeix la floració primaveral del fitoplàncton (bloom, en anglès), un esclat de vida que marca l’inici de la productivitat anual i que exploradors com Jacques Cousteau ja van definir com el motor invisible de la vida submarina.
Aquest fenomen respon a una mecànica física precisa que comença a gestar-se durant els mesos freds. A l’hivern, el refredament de l’aigua superficial la torna més densa, fa que s’enfonsi i provoqui una barreja vertical de la columna d’aigua. Aquest moviment, de grans dimensions, actua com un ascensor que puja nutrients essencials —nitrats i fosfats— des de les capes profundes fins a la superfície.
Amb l’arribada de la primavera, el detonant final és la disponibilitat de llum: amb els dies més llargs, augmenta la fotosíntesi, i amb la calor del sol es crea una capa d’aigua menys densa que sura i hi "atrapa" el fitoplàncton, amb tot l'aliment i la llum necessaris. En oceans com l’Atlàntic Nord, les floracions de fitoplàncton poden ser molt extenses gràcies a una major disponibilitat de nutrients. Al Mediterrani, tot i que la producció és més variable i sovint menor per limitacions de nutrients, continua essent clau per sostenir la vida marina, incloent grans vertebrats com les balenes.
Canvis per les noves amenaces a la costa
Tanmateix, aquest pols natural està patint alteracions significatives. A l’ICM, alguns grups centren la seva recerca en com l'activitat humana i el canvi climàtic estan transformant aquests cicles cap a escenaris més complexos. Ja no només observem els blooms beneficiosos de diatomees que alimenten els peixos; ara proliferen amb més freqüència les anomenades Proliferacions Algals Nocives (HABs, per les seves sigles en anglès). Especialment a la costa, aquests blooms ja no depenen només de la barreja natural de nutrients de l’hivern, sinó que s’alimenten de l’excés de nitrogen i fòsfor que la població humana aboca al mar a través dels fertilitzants provinents de l’agricultura, les aigües residuals o el cultiu d’organismes marins en zones costaneres arrecerades.
Un dels casos més paradigmàtics analitzats és el de la microalga Ostreopsis. A diferència del fitoplàncton que es deixa portar pels corrents i les onades, l’Ostreopsis és una dinoflagel·lada principalment bentònica: viu per sobre de les macroalgues i les roques en zones poc fondes a les quals s’ancora amb un mucílag que ella mateixa produeix. Aquesta microalga, fins fa uns anys típicament tropical, ha trobat en la "tropicalització" del Mediterrani el seu nou hàbitat ideal. L’escalfament de l’aigua i la presència d’infraestructures humanes com ports i espigons, que alteren la circulació de l’aigua i la sorra, creen el "brou de cultiu" perfecte perquè, coincidint amb la calor de l’estiu, les seves poblacions creixin de forma desmesurada.
El vincle entre l'ecologia marina i la salut pública
La presència d’aquestes microalgues no és una simple curiositat biològica ni un fenomen aïllat; té un impacte directe i tangible en la nostra societat. Diversos estudis liderats per l’Institut, especialment en punts on les proliferacions d'Ostreopsis ocorren cada any, han establert un vincle entre aquestes i certs trastorns de salut en persones que sovint passaven desapercebuts o es confonien amb patologies estacionals. Quan aquestes microalgues proliferen, poden recobrir el fons marí amb un mucílag marró que altera l'ecosistema local. El risc per als humans arriba a través de l’aire que respirem a la vora del mar i el contacte directe amb l'aigua de mar.
A través de l’onatge, els compostos irritants que produeix l’alga s’incorporen als aerosols marins. El vent les transporta cap a la costa, on poden ser inhalats per banyistes, treballadors de la zona o simples passejants. La recerca de l’ICM en col·laboració amb epidemiòlegs confirma que l’exposició a aquests aerosols provoca símptomes aguts: irritació de les vies respiratòries (tos, congestió nasal), picor als ulls i, en els casos més intensos, episodis de febre propera als 38 °C i malestar general. Són efectes que recorden a un refredat o una grip lleu, però que apareixen de forma sobtada en un dia assolellat de platja i desapareixen poc després d’allunyar-se de la zona afectada, deixant una traça invisible però preocupant del desequilibri marí.
Aquesta realitat ens obliga a repensar la nostra relació amb el litoral d'una manera molt més profunda. La primavera oceànica ja no es pot entendre només com un cicle bucòlic de renovació biològica, sinó com un termòmetre precís i inquietant de la salut del nostre ecosistema. La globalització, a través de les aigües de llast dels vaixells per exemple, ha facilitat la dispersió d’aquestes espècies arreu del món, i el nostre model de gestió costanera —sovint prioritzant l'estabilitat artificial de les platges per sobre de la dinàmica natural— n'ha afavorit la proliferació desmesurada.
Com deia Sylvia Earle, no existeix un "allà lluny" quan parlem del mar; el que passa a pocs metres de la nostra tovallola, en aquest món microscòpic que desperta amb la llum, també reflecteix un canvi global que afecta directament la salut humana. En aquest context, la recerca de l'ICM no només ens aporta dades, sinó que ens ensenya que conèixer aquests cicles és la nostra millor eina per conviure amb un entorn canviant. Entendre el batec de l'oceà és, en última instància, l'única via per protegir aquest gegant blau que, malgrat les nostres pressions, encara avui ens regala generosament la meitat de cada alenada que fem.