Un nou estudi de l’ICM-CSIC aporta evidències que qüestionen la visió tradicional dels paràsits com agents que extingeixen les proliferacions de microalgues, i mostra que són components persistents a la columna d’aigua i, en el cas d’alguns llinatges, també al sediment.
Les proliferacions algals —conegudes també com a blooms— acostumen a associar-se a imatges d'aigües tenyides de color verd o marró, com a conseqüència de l'acumulació massiva de microalgues a la costa. Durant anys la idea que els paràsits marins són els principals agents de mortalitat capaços de contribuir al declivi d’aquestes proliferacions ha estat força estesa. Tanmateix, aquesta visió centrada exclusivament en el col·lapse simplifica la diversitat de les interaccions entre les microalgues i els seus paràsits.
El grup de Processos Biològics Litorals (PBL) de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) fa temps que treballa per matisar aquesta visió tan simplificada: els paràsits formen part de la mateixa comunitat microbiana i les seves relacions amb els hostes són diverses. Tot i que en alguns casos poden provocar infeccions molt virulentes, en d’altres mantenen infeccions de baixa intensitat i poden coexistir amb les microalgues durant períodes prolongats.
Noves evidències científiques
Ara, un nou estudi de l'ICM-CSIC publicat a la revista científica Aquatic Ecology fa un pas més enllà en aquesta línia de recerca i aporta noves evidències sobre la taula. El treball demostra que sota la cara visible d'un bloom s'amaga una xarxa microbiana altament dinàmica, on els paràsits no actuen com a 'terminadors' puntuals, sinó com a reguladors persistents que condicionen l'evolució de les prolliferacions.
Segons explica l’equip investigador, una proliferació no s’ha d’entendre com una relació única entre una alga i el seu enemic, sinó com un mosaic d'interaccions que canvia constantment. Per dur a terme l'estudi, l’equip de recerca va fer un seguiment temporal de tres proliferacions de dinoflagel·lades a les platges de La Fosca, El Grau i L’Estartit, a Girona. Utilitzant tècniques genètiques de metabarcoding, microscopia i cultius, van analitzar la coexistència de diferents llinatges de parasitoides zoospòrics.
Els resultats obtinguts confirmen el canvi de paradigma: la proporció de cèl·lules de microalgues infectades es va mantenir baixa al llarg del temps i els pics de paràsits no van coincidir amb la fi de les proliferacions. Això demostra que, en lloc d'extingir el bloom, molts paràsits mantenen infeccions cròniques de baixa intensitat. Aquesta pressió continuada té un efecte clau sobre l'ecosistema: altera la competitivitat entre les diferents espècies de fitoplàncton i modula la successió natural de les comunitats marines sense necessitat d'exterminar-les.
El sediment com a reservori
Un altre dels descobriments fonamentals de la recerca és la connexió directa entre l'aigua i el fons marí. En aquest sentit, l'estudi revela que els sediments costaners no són simples dipòsits passius, sinó que actuen com a reservoris actius. Microorganismes com els perkinsids, un grup de paràsits analitzat, van mostrar una capacitat clara per mantenir la seva presencia al sediment i tornar a infectar l'aigua quan les condicions tornen a ser favorables.
Així mateix, la investigació posa de manifest que una mateixa proliferació pot funcionar de manera molt diferent segons el context local. Malgrat que les tres platges estudiades compartien espècies de dinoflagel·lades similars, la composició i el ritme dels paràsits va variar significativament entre elles a causa de factors com la hidrodinàmica o les característiques ambientals de cada platja.
Aquestes troballes contribueixen a una visió més completa de les proliferacions costaneres. El seguiment temporal mostra que la presència i la composició dels parasitoides varien durant una mateixa proliferació i entre la columna d’aigua i el sediment. Per caracteritzar aquesta variabilitat, cal combinar mostrejos repetits en el temps i en tots dos compartiments amb diverses metodologies. Aquesta aproximació pot contribuir a comprendre millor les interaccions ecològiques que tenen lloc als ecosistemes costaners.