A l’“A Fons” d’aquest mes presentem els resultats d’un nou estudi liderat per l’ICM-CSIC que sintetitza gairebé tres dècades de seguiment del fitoplàncton tòxic i nociu al litoral català.
El medi marí no és estàtic, ni tampoc ho son les comunitats que l’habiten. Ara, una síntesi de gairebé tres dècades de seguiment del fitoplàncton tòxic i nociu a Catalunya mostra que la dinàmica d'aquestes microalgues ha variat de manera molt diversa al llarg de la costa catalana: algunes espècies han esdevingut més freqüents o han ampliat la seva distribució, mentre que d'altres, abans habituals, han retrocedit.
Les proliferacions algals nocives (PAN) són episodis causats per microalgues que poden produir toxines o generar altres efectes adversos sobre els ecosistemes, la salut humana o les activitats econòmiques. No totes les PAN són tòxiques ni totes impliquen abundàncies cel·lulars elevades. Per això, els programes de seguiment i vigilància s’han d’adaptar a les espècies, els hàbitats i els períodes de risc.
Un article elaborat per personal investigador de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) i publicat recentment a la revista L’Atzavara recull tota aquesta trajectòria històrica, analitzant els principals patrons ecològics observats per a una millor gestió i vigilància de la costa.
Un litoral amb graus de confinament diferents
Una de les principals conclusions de l’estudi és que les comunitats fitoplanctòniques de mar obert i d’aigües costaneres difereixen en composició i dinàmica. A més, aquestes comunitats no es distribueixen de manera uniforme al llarg del litoral. El temps de residència i la renovació de l’aigua condicionen quines espècies poden proliferar i acumular-se en cada zona. Els espais més confinats —com ports, badies, llacunes costaneres o platges tancades— solen presentar una renovació de l’aigua més lenta. Aquestes condicions poden afavorir la retenció de cèl·lules.
«El medi marí no és un sistema homogeni. Les comunitats del mar obert són molt diferents de les costaneres i, en el litoral, cada port, badia o platja presenta unes condicions particulars. Aquesta heterogeneïtat condiciona quines espècies hi poden proliferar. Aquest fet s’ha de tenir en compte en els programes de seguiment i gestió», explica Esther Garcés, investigadora de l’ICM-CSIC i autora principal de l’estudi.
Aquesta heterogeneïtat té un impacte directe en l’aqüicultura. La badia dels Alfacs és una de les principals zones de producció de mol·luscs bivalves de Catalunya. El seguiment continu és essencial: quan les concentracions de toxines superen els límits legals, la recol·lecció se suspèn temporalment per protegir la salut dels consumidors.
Una visió integrada de l’ambient costaner
Tradicionalment, les PAN s’han estudiat agafant mostres d’aigua i observant-les al microscopi. Durant les darreres dècades s’han incorporat noves tècniques de seqüenciació molecular que permeten detectar espècies molt poc abundants o pràcticament idèntiques al microscopi.
El seguiment també ha incorporat les espècies bentòniques que viuen sobre macroalgues, així com els quists de resistència de diverses espècies que s’acumulen als sediments. Si el mostreig es limités a la columna d’aigua, aquests components passarien desapercebuts. Si només analitzéssim l'aigua superficial, aquestes espècies de fons passarien completament desapercebudes. En aquest sentit, l’equip científic recorda que integrar el que passa a la columna d'aigua i al fons marí és essencial per a una gestió de riscos realment eficaç.
«Les tècniques moleculars han ampliat considerablement la capacitat de detecció, però cal complementar-les amb observacions microscòpiques, mètodes quantitatius i anàlisis toxicològiques “ explica Albert Reñé, investigador de l’ICM-CSIC i coautor de l’estudi. «La preocupació creixent per les proliferacions bentòniques exigeix considerar el medi costaner com un conjunt i no limitar la vigilància als mostreigs convencionals de la columna d’aigua.»
Una estacionalitat marcada
Els patrons estacionals de les proliferacions varien entre espècies. En les zones confinades, aquests patrons semblen estar condicionats en gran part per la hidrodinàmica, la temperatura i altres variables ambientals, que poden modificar l’inici, la durada i la intensitat dels episodis.
«Les sèries temporals mostren que les espècies no segueixen totes la mateixa tendència», explica Nagore Sampedro, investigadora de l’ICM-CSIC i coautora de l’estudi. «Per exemple, Alexandrium minutum ha augmentat la freqüència i la intensitat de les seves proliferacions en diversos ports i zones confinades, mentre que Alexandrium pacificum i Gymnodinium impudicum, comunes a finals dels anys noranta i principis dels 2000, han experimentat un retrocés notable”.
“Aquestes tendències només es poden detectar mitjançant sèries de seguiment sostingudes durant dècades. Sense dades sistemàtiques a llarg termini, seria impossible diferenciar la variabilitat interanual d’una tendència ecològica sostinguda», afegeix la investigadora.
El valor incalculable de les sèries a llarg termini
La principal aportació d’aquest treball és mostrar el valor del seguiment sostingut en el temps. Com que no existeix una única causa ni una solució directa aplicable a totes les espècies que proliferen, la millor eina de protecció és disposar de sistemes d’alerta precoç basats en sèries llargues i adaptats a cada entorn costaner. Només així és possible distingir patrons recurrents, identificar canvis en la distribució i l’estacionalitat de les espècies, i avaluar com responen les comunitats a la variabilitat ambiental.
La col·laboració de gairebé tres dècades entre l’ICM-CSIC i l’Agència Catalana de l’Aigua (Generalitat de Catalunya) ha permès identificar patrons ecològics, detectar canvis en la distribució i l’estacionalitat de les espècies i adaptar progressivament les eines de vigilància. Aquest coneixement és essencial per anticipar riscos, orientar la gestió costanera i protegir la salut de la ciutadania tenint en compte l’evidència científica.