Estudis previs havien assenyalat altres fonts tectòniques, si bé aquestes no explicaven ni la magnitud del sisme ni les dimensions del subsegüent tsunami.
Un nou estudi de l’Institut de Ciències del Mar (ICM) de Barcelona ha revelat la font tectònica i el mecanisme responsable del gran terratrèmol de Lisboa de 1755 que, en combinació amb una sèrie d’incendis posteriors i un tsunami, va destruir gairebé totalment la capital portuguesa i va afectar greument zones properes com Cadis i Huelva.
Segons el treball, publicat aquesta setmana a la prestigiosa revista Communications Earth & Environment, la causa del sisme, que va tenir una magnitud de 8,5 i es considera un dels esdeveniments naturals més destructius de la història d'Europa, va ser una falla inversa identificada i caracteritzada pel mateix equip investigador fa uns anys que està localitzada al sud-oest de la península Ibèrica. Estudis anteriors havien proposat fonts tectòniques alternatives, però cap d’elles permet reproduir la magnitud del terratrèmol ni les dimensions del subsegüent tsunami.
“Aquesta falla, en canvi, té les dimensions, geometria i propietats de la roca que l’envolta necessàries per explicar la gran magnitud de l'esdeveniment sísmic de 1755. A més, la seva localització i geometria coincideixen amb la de la font dels terratrèmols recents més importants de la regió”, exposa la investigadora de l‘ICM Sara Martínez-Loriente, primera autora de l’estudi.
Per a evidenciar la robustesa de la seva hipòtesi, l’equip investigador va dur a terme una simulació de tsunami realitzada amb la font tectònica proposada que va reproduir la propagació de l'energia del tsunami, els temps d'arribada i les alçades d'ona millor que qualsevol altra font modelitzada prèviament.
“Els resultats d’aquest l’estudi són rellevants perquè, a part d’explicar les causes del terratrèmol de Lisboa de 1755, expliquen també la sismicitat profunda i l'ocurrència de grans terratrèmols a la regió, la magnitud dels quals sembla ser excessivament elevada tenint en compte que aquí la mida de les falles és moderada”, indica per la seva banda Valentí Sallarès, investigador de l’ICM i coautor de l’estudi.
En aquest sentit, Martínez-Loriente afegeix que “la clau és que aquesta falla penetra en el mantell terrestre, on les roques que l’envolten són més rígides que les de l’escorça i es comporten fràgilment a major pressió i temperatura. Per tant, els terratrèmols es poden iniciar a major profunditat, i la superfície de ruptura i la magnitud són significativament majors que per falles més someres de longitud similar”.
Tot aquest coneixement és molt important pel que fa a la vigilància i protecció civil, ja que a la regió hi ha un conjunt de falles actives similars a la que va ocasionar el terratrèmol de 1755 que poden tenir el potencial de generar terratrèmols amb possibles efectes sobre la costa espanyola majors del que es pensava fins ara. Per això, les autores i autors de l’estudi conclouen que el perill sísmic i de tsunamis associats a aquestes estructures hauria de ser reavaluat amb urgència.