A l'‘A Fons’ d'aquest mes parlem de com la descoberta de 24 espècies de microorganismes al Mediterrani amplia la biodiversitat que coneixem i ens revela relacions clau entre els organismes marins.
Cada 10 de novembre, la celebració del Dia Mundial de la Ciència ens convida a fer una pausa i recordar l’essència de la recerca: la curiositat davant d’allò desconegut. Tendim a imaginar el descobriment científic com una expedició a terres remotes, el descens a les fosses més obscures de l'oceà, l'observació de galàxies llunyanes o la cerca de partícules invisibles en grans laboratoris, però sovint la frontera del coneixement es desplega a pocs metres de la nostra costa: una simple gota d’aigua d’una platja pot contenir vida encara desconeguda. Parlem sovint de la biodiversitat que perdem, però també n’hi ha molta que tot just comencem a conèixer. Cada espècie descrita fa visible una part d’aquesta vida que ja hi era i que encara no sabíem reconèixer.
Aquest buit de coneixement és especialment gran en el regne microscòpic del plàncton. Els microorganismes marins, com les microalgues o els paràsits, formen un teixit invisible que sosté els cicles biogeoquímics de l’oceà i articula la xarxa tròfica. No obstant això, una part substancial d’aquesta arquitectura viva continua sense nom. Des del 2008, el grup de Processos Biològics Litorals de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) s’ha dedicat a identificar i descriure aquesta diversitat i ha donat a conèixer espècies noves per a la ciència.
Descobriments a tocar de casa
Aquestes espècies no van ser trobades en mars inexplorats, sinó a les costes del Mediterrani, una de les conques més estudiades del planeta. Com és possible que hagin passat desapercebudes fins ara? La resposta rau en la subtilesa de la natura. Parlem d’organismes que mesuren poques micres, i que sovint només detectem de forma esporàdica. El seguiment continuat és fonamental per detectar aquesta biodiversitat fugissera. Cal, per tant, tornar una vegada i una altra als mateixos punts de la costa, observar els canvis de les comunitats i combinar la microscòpia avançada amb cultius de laboratori i eines de seqüenciació genètica per poder identificar aquests microorganismes.
Entre les troballes d’aquestes gairebé dues dècades hi ha espècies de gran rellevància ecològica, com és el cas d’algunes dinoflagel·lades, diatomees i, de manera molt especial, protists paràsits. Aquestes descobertes no només amplien el catàleg d’espècies conegudes: també ens permeten estudiar les relacions entre organismes i comprendre millor el funcionament del plàncton. Els parasitoides —com Parvilucifera sinerae, descrita el 2008, o representants dels gèneres Dinomyces i Paradinomyces— juguen un paper clau: infecten les microalgues, en regulen les poblacions i modifiquen el destí de la matèria orgànica dins l’ecosistema.
Noms amb història: la poesia i l'entorn darrere la ciència
Batejar una espècie nova requereix seguir les regles de la nomenclatura científica, però sovint amaga pinzellades d'humor, territori i homenatges personals. L'etimologia d'aquests microorganismes ens apropa a la història que hi ha darrere de cada descobriment. Un dels casos més il·lustratius és el de Barrufeta bravensis, una dinoflagel·lada l'aspecte de la qual recordava als investigadors la barretina dels Barrufets, mentre que el seu cognom ret tribut a la Costa Brava, on va ser trobada.
D'altra banda, la geologia local i la literatura catalana també han deixat empremta en la taxonomia marina. El paràsit Parvilucifera sinerae, per exemple, rep el seu nom d'homenatge al mite de Sinera creat pel poeta Salvador Espriu, en referència a la vila d'Arenys de Mar, lloc on es van recollir les mostres. Altres espècies fan referència directa al seu hàbitat o a les seves peculiaritats morfològiques, demostrant que posar nom a la vida microscòpica és també una manera de connectar la ciència rigorosa amb la cultura i el territori que ens envolta.
La importància de la ciència bàsica
Descriure una espècie és donar-li una identitat que permet reconèixer-la, estudiar on viu, com prolifera i quines relacions estableix amb altres organismes. En aquest sentit, també guanyem biodiversitat coneixent-la: no només perquè augmenti el nombre d’espècies del mar, sinó perquè ampliem la diversitat que sabem reconèixer i estudiar. Aquest guany de coneixement no compensa la pèrdua d’espècies, però té valor per si mateix. En un Mediterrani sotmès a pressions, ens proporciona també una base més completa per interpretar els canvis ambientals.
Les 24 espècies descrites des del 2008 són el fruit de gairebé dues dècades d’observació rigorosa i col·laboració interdisciplinària, i mostren que encara hi ha molt per descobrir a tocar de casa. Les tècniques de seqüenciació ambiental revelen empremtes genètiques que encara no podem associar a organismes identificats i descrits. Connectar aquestes dades moleculars amb formes de vida i funcions ecològiques concretes és un dels grans reptes científics dels pròxims anys.
