La Laura Recasens és investigadora del grup de recerca Ecologia i Conservació dels Recursos Marins Vius de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), un grup que té com a objectiu proporcionar una base científica per a l’ús sostenible i la conservació dels recursos marins vius i els seus hàbitats. La seva recerca, en el marc de l’Institut Català de Recerca per a la Governança del Mar (ICATMAR), un òrgan de cooperació entre l’ICM-CSIC i la Generalitat de Catalunya, se centra principalment, tot i que no de manera exclusiva, en el mar Mediterrani i la costa catalana, una àrea on molts estocs pesquers, entre ells alguns de gran interès comercial com el lluç, l’escamarlà o la gamba, estan sobreexplotats.
1. Com es poden gestionar els recursos marins i revertir aquesta situació?
Hi ha diverses solucions que ja s’estan aplicant. Una d’elles és reduir els dies en què les flotes poden pescar, implementant uns períodes de veda. Una altra, que és la que mirem d’impulsar des d’ICATMAR és millorar la selectivitat dels arts, és a dir, fer que la malla no pugui capturar els organismes petits i només es puguin pescar els que tenen ja una certa mida. I una tercera serien les reserves pesqueres, que poden ser de dos tipus: temporals, que protegeixen la zona només durant una fracció del cicle vital de l’espècie en concret; o permanents, que protegeixen tot l’hàbitat durant tot l’any i, per tant, no s’hi pot pescar mai. En el cas del litoral català, totes són permanents.
2. Quantes n’hi ha actualment a Catalunya?
Ara mateix, publicades al BOE, hi ha vint reserves que suposen una superfície protegida de 462 km2. Per fer-te una idea de la seva extensió, seria l’equivalent a la superfície d’Andorra. Totes elles es troben a una certa fondària, la majoria entre 80 i 400 metres, de manera que són zones a on només hi accedeixen pescadors professionals. Hi ha altres reserves més litorals, com les Illes Medes, per exemple, que són zones que han de tenir en compte altres actors com els submarinistes o la pesca recreativa a part dels pescadors professionals.
3. Com es decideix a on es crea una reserva pesquera?
A Catalunya les reserves pesqueres funcionen amb un model de cogestió, és a dir, es creen a partir d’un acord, principalment entre nosaltres, com a comunitat científica, i la confraria de pescadors, però també amb l’administració pública i les ONG. Com que aquí les barques van i venen del port i generalment pesquen “davant de casa”, el que es fa és veure amb cada confraria quina espècie els interessa protegir i pactar la zona a on es deixarà de pescar.
4. Els pescadors estan satisfets amb la creació d’aquestes reserves?
Sí. Al final ells el que volen és que hi hagi més peixos per poder pescar més. Llavors, crear-les conjuntament és el millor que pots fer, perquè entenen com actuen, per què es fa, com els pot beneficiar... i així també les respecten. Si no ho veuen positivament, pot passar que vagin allà i hi pesquin, tot i que no es pugui, però no és el cas. Estan contents i alguns fins i tot demanen ampliar-les.
5. Com les monitoreu per saber si estan sent efectives?
Com que es tracta de reserves permanents, nosaltres no podem accedir-hi dins per comprovar si les espècies es recuperen, però hi ha dos mètodes per poder monitorar-les: un primer, indirecte, que consisteix a anar al voltant de la reserva i veure quines captures es fan allà i si hi ha un gradient de més a menys a mesura que ens allunyem de la reserva; un altre mètode, directe, consisteix a enviar robots submarins a dins la reserva perquè filmin quin és el seu estat.
6. Els resultats mostren algun benefici?
Bé, les reserves marines que hi ha a Catalunya són molt recents. Per poder analitzar científicament si compleixen amb la seva funció han de passar com a mínim deu anys, i de moment moltes només en tenen dos o tres. A les reserves més antigues, que són les de Roses i Palamós, sí que s’ha vist un increment de biodiversitat, algunes espècies donen signes de spillover, és a dir, d’exportació de biomassa a fora de la reserva, però encara és d’hora per treure conclusions. Tot i això, confiem que sí.
7. Per tant, som a temps de recuperar aquestes espècies?
Jo penso que sí. Primer de tot, perquè abans que una espècie desaparegui, la seva pesca haurà deixat de ser rendible i els humans haurem deixat d’explotar-la, però, tot i això, cal actuar i millorar el sistema d’explotació. Al final no només la pesca afecta la biodiversitat, sinó també el canvi climàtic, a través principalment de l’increment de la temperatura de l’aigua del mar, les poques pluges... tot això afecta la biodiversitat i si una població està més sana també podrà respondre millor a aquests canvis.
Exemples d'aliances entre pescadors, científics, administració, indústria i les ONG
La cogestió dels recursos pesquers implica la col·laboració de pescadors, científics, administracions, indústria i organitzacions ONG. Entre els casos d’èxit destaca el del sonso, el primer pla de cogestió pesquera a Catalunya, un pla que va implicar l'Administració, pescadors de sonsera, científics i ONG, i que va rebre el Premi WWF al Mèrit de Conservació el 2013.
Un altre cas d'èxit és el de la gamba vermella a Palamós. Davant una situació pesquera crítica, la Confraria de Palamós, en col·laboració amb equips de l'Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), va adoptar canvis com l'ús d'una xarxa que redueix la captura d'individus petits, la modificació de les xarxes d’arrossegament per no tocar el fons marí, la reducció d'hores de pesca i la limitació en la potència dels vaixells. El resultat ha estat un augment de les reserves pesqueres i una reducció notable a l'índex de sobrepesca.
De manera similar, s'ha demostrat que les mesures adoptades pels pescadors de Roses han contribuït a la recuperació del lluç europeu (Merluccius merluccius) a la Mediterrània. Laura Recasens va ser una de les investigadores de l'ICM-CSIC implicades en aquest projecte que R+D CSIC recollia en aquest article.
Segons una informació del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació de finals del 2023, la Xarxa de Reserves Marines a Espanya està formada per 12 espais protegits que sumen més de 105.000 hectàrees. Al llarg dels anys “s'ha demostrat la bona convivència entre la pesca artesanal i la bona conservació i protecció dels recursos naturals i la biodiversitat”, diuen fonts del ministeri. És fonamental el suport de les confraries de pescadors, que són “part fonamental de tot el procés”.
Més recentment, la International Seafood Foundation (ISSF) ha publicat el seu informe anual del 2023, que recull els èxits de l'organització cap a una pesca de tonyina més sostenible, especialment a través de la col·laboració amb els tonyinaires, els pescadors i altres socis de la indústria.